A inicis dels anys setanta, el govern espanyol va plantejar construir una refineria a la costa per satisfer les demandes de Catalunya i Aragó. Tot semblava indicar que s'ubicaria a Tarragona, que disposava de port adequat i proximitat als centres industrials.
Tanmateix, aquella localització presentava problemes: podia danyar el potencial turístic i li mancava suficient volum d'aigua. Quan es van detectar jaciments petrolífers a la mar de l'Ebre i es va constatar que la regió disposava de recursos hídrics, les autoritats locals i les institucions ebrenques es van moure per convèncer Madrid de traslladar el projecte al sud.
La mobilització va ser intensa. Els mitjans comarcals cobriren exhaustivament el tema. Es van debaten diverses ubicacions possibles: entre Amposta i la Ràpita, dins de Tortosa, a l'Aldea o fins i tot al Delta. En aquella època, la preocupació mediambiental era quasi inexistent.
La decepció va ser considerable quan Madrid confirmà que la refineria s'instal·laria a Tarragona. A Tortosa, durant el franquisme, es va convocar una manifestació de milers de persones. Molts percebien aquesta resolució com "una gran derrota i exemple de discriminació de les comarques del sud."
Posteriorment, l'augment del consum d'aigua per a la indústria petroquímica tarragonina va portar a negociar un transvasament de l'Ebre. Els agricultors de la ribera, enfrontats a l'erosió dels canals, van acceptar l'intercanvi d'aigua per obres d'infraestructura, decisió que alguns consideren "un xantatge en tota regla i un precedent perillós."
Potser la refineria no era tan beneficiosa com es creia, i el sacrifici hídric comportava riscos previsibles que ningú no va anticipar adequadament.